dimarts, 13 de setembre de 2011

Núria-Canigó (dia 3: Marialles-Pica de Canigó-Cortalets i dia 4: Cortalets-Vernet)


dia 3: Ref de Marialles-Ref Aragó-Prats de Cadí-Portella de Valmanya-la xemeneia-Pica de Canigó-Pic Jofre-Ref. de Cortalets: 14,3 Km i 1.100 m amunt i 680 avall

dia 4: Ref. de Marialles-Ref. de Bonaigua-Roc d'Onze Hores-Portella de Dalt-Vernet: 12,5 Km i 104 m amunt i 1600 avall.

  Ens llevem d'horeta, a Marialles. És aquella hora màgica en què el sol només il·lumina els cims de les muntanyes. El dia es presenta radiant, com el d'ahir quan ens vam llevar al refugi d'Ulldeter.

Esmorzem al refugi -és self-service- i ràpidament ens posem en camí. Avui començarem anant pel GR que volta les muntanyes, sense gaire desnivell -que pot servir per arribar a Cortalets-, però l'abandonarem per agafar el camí que puja a la Pica de Canigó per la famosa xemeneia. I després baixarem des del Canigó a Cortalets. Ens hem estat mirant algunes fotos de la xemeneia per internet i fa impressió, però en canvi ens han dit que es pot fer molt bé. També ens han dit que és molt més bonic pujar al Canigó per Marialles que no pas per Cortalets. La ruta per Marialles té moltes més quilòmetres i més desnivell, però avui comprovarem que val molt la pena pujar per aquesta banda. No té color comparat amb l'ascensió per Cortalets.


Al primer tram de la ruta el camí és preciós. Passa entre boscos d'avets i l'inici de l'etapa no pot ser més prometedor.

Hi ha moltíssimes flors pel camí.


Travessem el riu Cadí (els francesos li han canviat el nom per "Cady" igual que del poble de Pi n'han fet Py!)

Mirant enrere, cap a l'oest veiem la banda d'Ulldeter, d'on havíem sortir ahir. El Gra de Fajol a l'esquerra de tot i la mola del Puigmal al centre.

El camí anirà remuntant amunt-amunt fins a arribar a sota del circ de l'esquerra. Llavors girarà decididament cap a l'esquerra (N) per anar a trobar la pica del Canigó, que no veurem fins que siguem a sota del circ.

Passem pel refugi Aragó (lliure), en plena vall del cadí, preciosa.

Anem pujant suaument, amb un desnivell molt còmode.


I ja arribem als anomenats Plans de Cadí, a sota mateix dels contraforts de les muntanyes. Des d'aquí la ruta ja vira decididament cap a l'esquerra, cap al N.

El paisatge a aquesta altura ja s'ha fet pedregós i ja tenim la Pica de Canigó al davant. El camí, que va pujant pels contraforts del Puigsec fa unes ziga-zagues que permeten anar guanyant alçada amb molta comoditat. El cim està a l'esquerra de la fenedura -que és la xemeneia- de la muntanya del fons.

Aquí es veu una mica més bé, amb el zoom.

La font nostra ens hauria permès carregar aigua més amunt, però no sabíem que ens la trobaríem.

Mirant enrere podem admirar l'ampla vall per on hem anat pujant.

El camí passa a prop de la Portella de Vallmanya

Aquí ja s'endevina el cim i la gent que hi ha a dalt.

I ja veiem la famosa creu del Canigó.

La bretxa Durier, des d'on es podria veure el mar perquè permet la visió cap a l'est. Al wikiloc he llegit una resenya d'uns que feien el GR 10 des de l'Atlàntic i en aquest punt és on van veure per primer cop el Mediterrani.


I ja tenim aquí la xemeneia. Veiem gent pujant-hi.

A l'esquerra del Canigó (W), els Gasamirs, molt arestosos. Ens sorprèn que aquesta banda del Canigó sigui tan abrupta i esquerpa.

I comencem a pujar per la xemeneia. Al final, resulta una grimpada maca i fàcil. Ni tan sols els que tenen vertigen han de patir, perquè no està gens exposada.

Mirant enrere, contemplem la portella de Vallmanya i després el Puigsec. Comencen a formar-se núvols.

L'agulla de l'esquerra és el Sentinella de la Xemeneia. Les fletxes grogues indiquen un camí recomanat per pujar, però hi ha altres alternatives igualment segures.

Un cop dalt ja veiem el camí de baixada cap al GR 10 i cap a Cortalets, i gent que puja per aquesta banda.

En primer terme la cresta del Barbet -a l'esquerra- i el Puigsec a la dreta amb el camí en ziga-zaga per on hem pujat.

El camí de baixada passa pel costat del pic Jofre, que és aquest que tenim davant.

Van pujant boires de la vall. Però nosaltres ja estem baixant. Hem tingut sort i hem pogut disfrutar de les esplèndides vistes que hi ha des de dalt del Canigó.

Ja a prop del refugi trobem l'estanyol gros, l'únic que té aigua. Ens estranya que l'altre estigui ben sec.

I ja acabem de ser al refugi. Ens cauen quatre gotes abans d'arribar-hi, però després es posa a ploure amb més ganes. Al refugi coneixem una noia molt trempada que hi treballa de fa poc i que parla català. El seu pare és d'un grup excursionista i ens explica que ella de petita havia fet excursions i ara es vol reenganxar per conèixer les muntanyes dels voltants. De fet, si no fos per ella, resultaria que al refugi de sota de "la muntanya sagrada dels catalans" no hi hauria ningú que et pogués parlar en català. Una dona més gran que hi ha també atenent al refugi ens diu que entén el català i que sap una mica de castellà. Quina pena! Resulta que ara a la Catalunya Nord hi ha més gent que sap castellà que català, que era l'idioma dels seus avis. Uns francesos excursionistes que tenim a taula a sopar es queden parats que la nostra "amiga" que treballa al refugi sàpiga català. Com si digués que parla mandarí! Com han sabut esclafar el català i les altres llengües que es parlaven al seu territori, aquests de la "liberté, egalité, fraternité".

La sortida del sol sobre la plana del Rosselló des de Cortalets és magnífica.

L'estanyol gros fa aquest reflex platejat amb les primeres llums del dia.
I ara es tracta d'anar fins a Vernet, primer pel GR 10 que fa la volta cap a Marialles, però al cap d'una estona l'abandonem per agafar un sender local molt clar que va baixant tranquil·lament cap al poble. 

Com que el desnivell és considerable, anirem veient els diferents tipus de flora, des de prats alpins i boscos d'avets als arbres caducifolis i a la vegetació més seca-mediterrània. El camí no és pas dels més fàcils i es travessen tarteres, per exemple. Però és que l'orografia és molt abrupta.

I ja veig Vernet allà baix. Ha sigut una travessa magnífica i molt variada. I hem disfrutat del caliu de l'amistat que ens uneix a tots tres i del contacte amical amb excursionistes i altres persones que hem trobat pel camí o als refugis. Als tres refugis, tant els guardes com els ajudants ens han tractat d'allò més bé. I sempre tindrem un record pel jove pastor del Pla Guillem, pel noi d'Olot que vam trobar a Marialles i que anava en solitari, per la "noia" francesa jubilada que també anava en solitari fent el GR 10 i per l'avi que anava amb el seu nét i amb qui vam compartir taula a Cortalets.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada