dilluns, 23 de maig del 2011

una volta per les altures (del pic de la dona a bastiments)

Aquest dijous passat vam fer una excursió molt maca, perquè transcorre gairebé tota l'estona per la part més alta del sector que va de la portella de Mentet al coll de la Marrana. Feia bon dia, la visibilitat era molt bona i la sensació d'estar en un lloc tan bonic, tan solitari i amb uns horitzons tan amplis t'omple totalment l'esperit. L'alta muntanya té alguna cosa especial. I ens ha enganxat.

 Des de Vallter agafem el camí de la portella de Mentet. De seguida que pugem una mica, mirant enrere ja tenim una bona visió dels grans de fajol a l'esquerra, el coll de la Marrana i el Bastiments a la dreta.

És relativament d'hora (tenint en compte com tenim de lluny això de casa!) i el  dia es presenta clar i lluminós, després de tot de zones de boira que hem trobat pel camí.

A la portella de Mentet, els francesos hi han col·locat aquest cartell fa molt poc. (L'escolà s'ha convertit en "L'escoula", el "Las" de Les Conques està mal escrit, però ja se sap, l'administració francesa sempre ha treballat molt activament per fer desaparèixer el català del seu territori. Amb bastant d'èxit, lamentablement. Per ells només hi ha el francès i els "patois", que cal eliminar)

 Ens anem enfilant cap a l'oest deixant la portella i la seva congesta de neu enrere.

Les gencianes, amb aquest blau tan intens, posen una nota de color en un paisatge grisós, en què el verd de l'herba encara no es veu gaire en una terra que fins fa molt poc estava colgada de neu.

 El blanc puríssim del quars contrasta amb els líquens verds de la roca i el color vermellós d'aquesta altra planta.

 El camí cap al Pic de la Dona ja va per cotes ben altes.

 Una papallona solitària en aquest món esquerp, tan propens a les ventades, les tempestes, els canvis sobtats...

 Cap a l'est, s'insinua el poblet de Mentet, al fons de la vall.

 Les sensacions aquí dalt són intenses, diferents de en qualsevol altra banda.

 I ja veiem les muntanyes de més al nord, de la Cerdanya francesa i l'Arieja.

 El Bastiments amb zoom. Encara conserva unes boniques clapes de neu a la cara nord.

 I ja som al Pic de la Dona (2702 m)

 Des d'aquí i fins a l'esquena d'ase, el recorregut és força planer.

 Tenim un grup de persones davant nostre.

 La cornissa de neu, curiosament, està a la banda sud.

 El grup que tenim al davant amb el Gra de Fajol a l'esquerra.

 Ens anem acostant al Bastiments.

 L'impressionant Gra de Fajol de baix, tan alpí, fotografiat amb zoom.

 El Coll de la Geganta (2600 m), ja no gaire lluny.

 Esquivem la cornissa de neu d'abans del coll, baixant una mica cap a la banda sud.

 Els grans de fajol ens ofereixen un espectacle continu.


 I ja som al Coll de la Geganta (2600 m)

 Des d'aquí ja veiem l'estany de Bacivers o de Morens i recordem l'inoblidable sortida del 31 d'agost en què hi vam estar amb el nostre amic Jose. A ell van dedicades aquestes fotografies.



Unes flors precioses que aprofiten el recer de les roques.

El poc gel que queda ja té els dies comptats. Ja tornarà, a l'hivern.


 L'estany de Bacivers té un gran "glaçó" rodó en una punta.

 La pujada per l'esquena d'ase demana el seu esforç. El camí fa unes petites ziga-zagues que ajuden a superar el desnivell més còmodament.

 Mirant enrere veiem el caminet alterós que hem anat seguint, sempre per les altures.

 I ja veiem la creu de Bastiments!

 El Canigó, darrere nostre.

 L'estany de Bacivers ja ens va quedant més avall.

 I ara podem veure també una basseta independent de l'estany, encara mig congelada.

 I ja som a dalt de Bastiments (2883 m). Un simpàtic noi amb un gos arriba al cap de poc i ens fa aquesta foto. El dia està molt fresquet i no s'hi valen pantalons curts ni mànigues curtes.

 La Coma de Fresers, amb el riuet que serpenteja. La muntanya alta del fons és el Balandrau.

 Més cap a l'oest, i a l'altra banda del riu, treu el cap el Torreneules.

 El coll de la Marrana i els grans de fajol.

 El coll de la Coma de l'Orri, on vam estar fa poc en la nostra última sortida amb neu.

 El Puigmal, l'altre gegant de la zona, al fons de tot. En primer terme el Freser.

 Zoom del Freser i darrere seu, més fosc el mític Pic de l'Infern

 I ja toca anar baixant.

 Des del coll de la Marrana anirem baixant cap a l'estació de Vallter.





 Pel camí trobem les fonts del Ter i el poc que queda del refugi antic d'Ulldeter.

 S'ha anat tapant cap a la banda de Bastiments, que acabarà tot emboirat.

I una última fotografia d'aquest paradís preciós que hem visitat un cop més.